Casualment era un concert

franmille
Comentarios desactivados en Casualment era un concert
Ha tornat a passar. Aquest proppassat divendres, com quasi tots al llarg de la temporada, el Palau de la música de València acollí un concert de música. No ha estat casualment de música clàssica, perquè l’espectacle estava premeditat, però sí, casualment, molta gent va decidir anar-hi. Molta no és, un poc més de mitja entrada, sinó un quasi sold out. Qualsevol ix ara i diu que el projecte encapçalat pel director d’Altea Josep Vicent, conduït per la presentadora valenciana Núria Roca, interpretat per l’Orquestra de València i el pianista valencià Carles Marín i espentat per l’equip de direcció de l’Auditori, no ha estat un rotund èxit. Algú hi haurà, però, no han de caure ja en aquest joc.

Divendres tingué lloc el Casual concert & Lounge amb els protagonistes esmentats. Faltaven dos minuts per a començar i feia cua per recollir la meua entrada de premsa. La gent alçava la veu al taulell on es compren i es recullen entrades adquirides de bestreta. Un dels hostes deia: “Senyora, mire l’hora que és, no podem anar més ràpid. Queden les entrades que queden”. Francament, mai havia vist tanta gent posar tant d’èmfasi per adquirir una entrada per veure i escoltar un concert de música clàssica. Potser en algun concert de bandes, però, les bandes són altra cosa. Ben és cert que el projecte té uns tints al més pur estil PROMS de Londres. Això tampoc no és casual. Josep Vicent ja havia organitzat un concert benèfic a l’ADDA d’Alacant amb Michael Nyman i una concepció semblant als PROMS, que va resultar també un èxit rotund.

Núria Roca presentava el concert. Al fons hi havia dues pantalles on es podia veure què feien els músics en el backstage. Roca els preguntava i, casualment, els feia persones normals que el públic podia veure. Mentre es col·locaven a l’escenari, entrà al camerino del mestre, qui revelava què fa minuts abans de pujar al pòdium. El concert començà i amb una realització un poc millorable, però suficient, el públic podia gaudir del programa mentre veia en plans curts els detalls dels músics interpretant. Casualment, això és fantàstic. Poder veure la música és afegir un sentit més al gaudi d’escoltar-la i d’assimilar-la.

Amb energia i caràcter començaren el Short Ride on a Fast Machine de John Adams. El minimalisme funciona i, tot i la complexitat dels polsos barrejats dels compassos, es reeixien tots. Tímbricament fou massa brillant, però això que passa merament per una qüestió de gustos en els colors, serví per augmentar enginyosament el contrast que presentava l’Adagio de Samuel Barber. Josep Vicent, més asserenat, trià una òptima pulsació per a la sensitiva peça per a cordes. Jugà amb el silenci posterior al clímax, tot i que el públic li’l trencara amb aplaudiments, però no estàvem per a recriminacions de temps de Mahler, sinó per deixar la gent gaudir desinhibidament. Josep Vicent se les va venjar amb la coda de l’Adagio, aprofità la qualitat de la corda de l’orquestra i estirà el silenci del so extingit fins més enllà, com aquelles lligadures romàntiques que enllacen el darrer acord amb el no-res.

Continuà amb una selecció de les suites del Romeu i Julieta de Prokòfiev. Abans, però, Núria Roca li va demanar unes breus explicacions al mestre sobre les obres anteriors i aquesta que tancaria la primera part. Novament, Josep Vicent trià un tempo generalment àlgid, però just per explotar la profunditat sonora de tota l’orquestra que es mostrà ben encertada en molts aspectes, des de les trompes fins la corda posant sempre al servei del contrast dinàmic i les tensions el gran recorregut que atresora.


Carles Marín (piano) amb l’OV; direcció de Josep Vicent. Foto: Revelarte-Palau de la Música.
No va hi haure un descans a l’ús. Roca aprofità per a entrevistar el pianista Carles Marín. Preparat el piano, es mamprengué el Casual concert amb la que resultaria la més colpidora de les obres del concert. La Rhapsody in blue de George Gershwin posà els pèls de punta. Despuntà Carles Marín, virtuós i sensible, com un enfant terrible capaç de convertir-se en un galà afrancesat assidu als clubs de jazz europeu. Però, seria injust no repartir els mèrits entre l’orquestra, els solistes d’aquesta amb un José Vicente Herrera superb al glissando inicial del clarinet o Javier Eguillor amb la bateria sempre justa i eloqüent. Poques vegades una música tan propícia a l’esperpent sonor és interpretada amb tanta coherència i equanimitat.

Tancà el programa el Bolero de Ravel. Tan perillós i tan tocat. Una obra de revolució que, amb tan poc (entre cometes), ha propiciat tantes visions i reflexions. Josep Vicent ja advertia a aquest diari que tenia una concepció mística, que explicà també sobre l’escenari. Prometé, si més no, una intencionalitat que es veu conclosa amb el canvi de la tonalitat a mi major i l’explosió de la coda. És cert que ho aconseguí o, si fa no fa, fou coherent amb la idea abans d’arribar al tuti. Tanmateix, els primers solos (flauta, clarinet, fagot) no propiciaren cap augment d’intensitat i, fins i tot, certs canvis en l’estil dels solistes trencaven amb aquella direccionalitat promesa. No obstant això, abans de la repetició divuit l’energia i la virilitat del ritme percussiu apuntava alt; al remat, d’alguna manera el mestre havia aconseguit el propòsit.

Amb els últims aplaudiments d’un concert amb noves formes de mostrar la música, començà el “lounge”. Al bell mig del hall dels tarongers un dj posava més música mentre la gent enraonava, marxava o feia la seua vida normal. Casualment, el proppassat divendres també hi havia famílies amb xiquets menuts. Alguns francament menuts, al costat de vells melòmans que ompliren el Palau.

D’ara endavant seria bo fer tots els concerts “casual”: escoltar, veure i sentir la música obertament.


Casual Concert & Lounge al Palau de la Música de València. Foto: laveupv.

Casual Concert & Lounge al Palau de la Música de València. Foto: laveupv.